viernes, 11 de junio de 2010

sábado, 5 de diciembre de 2009

Mòr ma mare del Sahara.


El grup.
Éreu un grup de deu persones, un grup heterogeni. ¿Quina impressió tenies abans de començar el viatge, i quina és la impressió que en tens ara?

Com saps em vaig intentar mantindrem sense saber el color polític de cap companya fins que poc a poc anava nugant conclusions, el de moya mel sabia. no sabia res de ningú, sols de tu i no tenia bons records. Isabel nomes la coneixia per telèfon i em va atendre d’una manera impecable, d’una mirada ens vam conèixer al bar plaça, Angeles i Marc anaven per lliure i això els feia diferents a la resta. la meua primera impressió era un poc aspra, un viatge amb politics no era del tot apasionant pensant que podia ser una delegació de joves cooperants, com jo, però gallina vella fa bon caldo i he après molt de tots ells, d’uns mes que d’altres. El mestre fa be donant-se per al·ludit.
D’Isabel m’emporte: una dolçor extrema, una mirada de mare per a tots, sense distinció, una força extraordinària de la que li tinc molta enveja,tenia la impressió de que quan vessava als xiquets d’un cop obria la boca per menjar-se’ls, jeje eixa imatge em venia a la ment sempre i em feia riure...em vaig sentir tan atès per ella com ho haguera fet ma mare, que ja es dir, m’emporte vorela plorar callada al fons del land rover, com si soportara ella el pes d’aquella situació tan injusta.
De tu, de l’home que parlava als pels de la barba, com si només els interesara a ells el que parla...en fi, he aprés molt de tu, i t’esperaves que t’ho diguera, per que eixes coses es saben i mes un mestre com tu, admire la teua mà esquerra, el to àcid que pots arribar a traure a algunes situacions, com enterboles la mirada quan parles de coses transcendentals, per que en aquestos viatges tens l’oportunitat de veure mes que vories a la rutina diària, admire que pergues el teu temps en una causa tan justa com esta, i que a sigut un plaer assistir a aquesta classe d’història contemporània (que no de valencià, no català)
De Marc i Moyà guarde un record especial, son els meus companys de nits. a ausserd(la segon casa on ens hospedarem) m’impressionava cada historia que marc ens contava de com organitzaven el recompte dels vots a les eleccions de molts països, arreu del mon, Panamá, Angola...un bon home de Simat, de Moya, el coneixia un poc d’abans, sabia que era un home agradable i accessible, aquest viatge el que ha fet a sigut reforçar aquesta idea, un gran sentit de l’ humor i pot ser el polític que vaig veure mes implicat.
D’angeles m’emporte l’espontaneïtat tan autentica que te de ser i de mostrar-se a la gent.
De Pilar, Fernanda, Cristina i Amparo sense dubte aquesta experiència ens a nugat d’una manera especial i no puc dir res roin del seu tracte respecte a mi, m’he sentit molt arropit per elles.

*El meu mes sincer condol a la familia, el seu gran triomf.

"Part" de reflexió Sahara_12 de 2008_Mòr ma mare del Sahara..

martes, 1 de septiembre de 2009

RENFE VALENCIA OBJETIVO ABIERTO 2009


Fotografies exposades a la estació de Renfe en València, hi ha que votar-les , si vos agraden ja sabeu.
Fotografias expuestas en la estación de Renfe en Valencia, hay que votarlas, si os gustan ya sabeis.

jueves, 29 de enero de 2009

Davallament_2


Fotografia premiada en la categoria de Setmana santa de Gandia, dins del concurs nacional de fotografia que realitza la JJ.HH de Gandia.

lunes, 26 de mayo de 2008

Asís, l'atzar de l'oblit / Asís el azahar del olvido.

L’estiu de 2007
Blanc i negre desde el primer moment, fotografía de transició entre la romàntica película i el ventajós sensor, fotografía asequible a la butxaca d’un Jove, aquest es el resultat d’aquestes treball, que per mi son records, sensacions i humild interpretació.
Moments del dia a dia,l’enfermetat, els racons mes intims, alegria a borbotons, l’amistat que no entén de paisos, ni atén a la raó, ni tan sols a la fe..Alli tots som iguals, i el qui no suma sen ix, ami em van acollir com a un fill, com si m’esperaren. E aprés tantes coses que mai pagare el deute.
Paraules que sols escoltarles ens engulen, com demència, malalt termninal, esquizofrènia, es desvaneixen al entrar a aquella casa, es desvaneixen per transformar-se
en pau, un benefici mutu que comparteixen tots els voluntaris.
Dos homes al cap de la nau, Pepe, Guillermo,dos homes d’esperit blanc, incontables son les voltes que em vaig preguntar el per que, arribes a entendre, que la seua vida, es ajudar als menys afavorits, com sona,com sona l’oració tots els dies, com sonen les rises alli, com sonen els llençols quan es fa de nit, ells estan alli per portar el vaixell.


martes, 13 de mayo de 2008